Els punts de vista oposats poden fomentar una presa de decisió raonable,
però en moltes ocasions poden portar a conflictes que fan perdre un temps
valuós i desgasten les relacions interpersonals. Quant això succeeix es genera
una dinàmica de grup no funcional seguida de frustració i de decisions
equivocades.
Diferents estudis aconsellant de fer front a aquests conflictes gestionant
la substància, la “tasca a realitzar” i allunyar-se’n dels problemes
relacionats amb les persones. El conflicte de la “tasca” es pot solucionar
mitjançant els fets i la lògica, però en canvi el conflicte de relacions es
converteix en actes improductius i enfrontaments emocionals.
El concepte de conflicte de
tasca es defineix com “diferències d’opinió relacionades amb les decisions
envers el treball o l’empresa”, mentre que el conflicte de relacions està
vinculat a les “diferències de personalitat i les tensions interpersonals”.
Els equips immersos en conflictes de tasques obtindran bons resultats, en
canvi els equips que queden atrapats en conflictes de relació es ressentiran.
Pe a que aquest consell tingui sentit cal que es donin tres condicions: el
conflicte de tasques no ha de desencadenar en el grup sistemes de valors,
interessos o creences oposades. Així
doncs direm que per a que es donin aquestes condicions els problemes a resoldre
tindran la característica de “problemes inofensius”. Amb una bona comunicació
de grup els equips poden processar els conflictes de tasca de manera exitosa.
Per contra, els “assumptes polèmics” requereixen un altre enfocament.
El conflicte de relació apareix de sobte en la majoria de cassos. Això
respon a com funciona la ment humana.
S’atribueixen espontàniament motius, característiques o habilitats poc
afavoridores a aquelles persones amb les que no s’està d’acord. Les pròpies
opinions, en les que creiem fermament ens semblen tan “correctes”, que el fet
de que els altres no hi estiguin d’acord ens resulta totalment antipàtic i
intencionat.
Les persones tendim a considerar que les pròpies opinions són més comuns
del que en realitat són, amb la consegüent equivocació de creure que els altres compateixen les
nostres mateixes opinions. D’aquesta
situació se’n deriva una sorpresa desagradable, anomenada “realisme ingenu” que
és la convicció inamovible d’una persona quant se sent part d’una realitat
invariable, coneguda i objectiva, una realitat que els altres també haurien de
percebre fidelment, sempre que siguin raonables i racionals, és clar. Per tant,
quant els altres interpreten falsament aquesta realitat, arribem a la conclusió
de que perceben el món mitjançant un prisma d’interès personal, orientació
ideològica o tossudesa personal.
Quant es produeixen debats en els quals es desencadenen conflictes de
relacions, sovint es tenen dues alternatives poc atractives: silenciar la
pròpia opinió amb la finalitat d’avançar i preservar la relació, o expressar-la,
amb el risc d’iniciar discussions amb fortes càrregues emocionals que poden
desgastar la relació i perjudicar el procés.
La primera opció de silenciar la pròpia opinió pot derivar en filtracions
en el to de veu o crítiques, distorsionant la conversa fonamental e intensificant les tensions de relació. En canvi optar per l’opció de gestionar el
conflicte de relació amb aprenentatge adequat
pot ser la millor alternativa per arribar a resolucions i dinamitzacions
en positiu d’equips.